Considerem que Frederic Mompou ha estat, segurament, el músic català més universal del nostre temps.
Neix a Barcelona el 16 d’abril de 1893 i mor, també a Barcelona, el 30 de juny de 1987.
En plena formació pianística amb el mestre Pere Serra, descobreix la música del seu temps a la Sala Mozart de Barcelona en sentir un recital de Gabriel Fauré ai se li desperta la vena compositora. Passaran dos anys de provatures fins que troba un acord propi: l’acord metàl.lic que recorda el familiar toc de campanes de la Foneria Dencausse del seu avi, i comença la seva vocació creativa.
Va a Paris per primera vegada l’any 1911, a l’octubre, i s’hi queda tot el curs. Treballa amb Ferdinand Motte-Lacroix (que serà també, al cap dels anys, el seu principal propagandista a l’estrenar les seves obres), torna als cursos següents però deixa Paris per la Gran Guerra i s’instal.la amb els seus pares a Barcelona. Compon Impresiones Intimas, Pessebres, Scenes d’Enfants, Suburbis, Cants Màgics.....

Tracta amb altres músics joves catalans: Blancafort, Toldrà, Gerhard, etc... que després crearan el Grup dels Vuit amb B.Samper, A. Grau, Lamote de Grignon i Gibert Camins.
El seu esclat públic és a Paris quan F. Motte-Lacroix, el seu mestre, estrena obres seves al concert del 15 d’abril de 1921, amb gran èxit de crítica, principalment per l’article d’E. Vuillermoz a Le Temps. El seu nom sonarà tant com els francesos Ravel, Debussy, Fauré, Satie, etc... I també els compromisos socials que duraran uns quants anys.
Però ell, introvertit i un gran tímid, amb molts problemes de comunicació i davant de la nova música, sobretot de l’escola de Viena, entra en crisi creativa l’any 1933.